Sergi Pujadó Soler Arquitecte del projecte d’un edifici del 30% de VPO a Barcelona en relació a l’article de La Vanguardia del 14/12/2025
Taula de continguts
Explicarem una història sobre el 30% de VPO a Barcelona, que ens ha tocat molt de prop. Aquest diumenge passat, entre la rutina pausada del cafè i la premsa, va arribar una d’aquelles sorpreses agredolces que a vegades depara la nostra professió.
A la pàgina 50 de La Vanguardia vaig veure un reportatge titulat “Visita a les sis finques que apliquen la reserva del 30% de pisos assequibles”. Incloïa una fotografia i una ressenya de l’edifici d’un projecte al carrer Llull en què el nostre estudi ha posat anys de treball, il·lusió i moltíssim esforç tècnic, en ple Poblenou.
Mentiria si digués que no és gratificant. Veure que una obra cobra vida, s’habita i, a més, es reconeix en un mitjà així és l’“honor silenciós” al qual aspira molta gent que treballa projectant edificis. El reportatge col·loca aquest edifici al costat d’altres exemples en zones com l’Eixample o Ciutat Vella, i això també fa il·lusió: és sentir que, amb una peça petita, has aportat alguna cosa al teixit urbà de Barcelona.
Però, passada la satisfacció inicial, en llegir el text amb calma (i en seguir-lo quan continua a baix a la pàgina següent), et canvia el xip.
El motiu pel qual l’edifici surt al diari no és només arquitectònic. És, sobretot, perquè apareix dins d’una llista molt curta: només sis finques que han aplicat la reserva del 30% en aquests anys. I el mateix titular deixa una xifra clara: en total, 31 habitatges socials en set anys en aquests casos.
I aquí arriba la idea clau, dita de forma senzilla:
Ser part d’una llista tan curta no és un “triomf de ser especials”. És un senyal que el sistema té molta fricció.
Aquest article, per tant, no va de “el nostre edifici”. Va del que la nostra experiència ens ha ensenyat sobre una cosa molt més gran: l’habitatge a Barcelona.
VPO Què és? Per què parlem d’això?
Parlar de VPO (Habitatge de Protecció Oficial) o HPO (Habitatge amb Protecció Oficial) no és un debat “de despatx”. És una conversa que neix d’una realitat molt simple: l’habitatge pesa moltíssim en la vida diària.
L’habitatge com a despesa
Una dada ajuda a entendre-ho. A l’Atles de Resiliència (de l’entorn de l’Ajuntament), s’estima que les llars que viuen de lloguer destinaven al voltant d’un 43% dels seus ingressos mensuals a despeses relacionades amb l’habitatge (dada 2018).
Això no significa que “tot sigui un desastre”. Significa una cosa més pràctica: quan l’habitatge es menja una part tan gran del sou, qualsevol cosa (pujada, canvi de feina, separació, un fill, una malaltia) es nota molt més.
El mercat actual: un número que s’entén ràpid
La Generalitat publica dades del mercat de lloguer. A Barcelona, el lloguer mitjà per m² el 2025 apareix al voltant de 16,37 €/m² (segons els informes per districtes i barris).
No cal fer comptes perfectes: si un pis té 70–80 m², el lloguer pot anar-se’n fàcilment a xifres altes. I per això la pregunta de fons és clara: Com aconsegueix una ciutat que part de l’habitatge no depengui només del mercat?
VPO/HPO: La definició
Habitatge de Protecció Oficial o Habitatge amb Protecció Oficial (en català) ha de ser un habitatge amb preu limitat i amb requisits per accedir-hi.
La idea és que hi hagi pisos a un preu més possible per a gent que compleix aquestes condicions. Però actualment aquests pisos ja no són per a persones que estiguin en procés d’emergència social, sinó que el ventall és molt més ampli. Per tant, l’habitatge protegit pot veure’s com una infraestructura i ha d’entendre’s com si fos una peça perquè la ciutat funcioni.
No tot és “lloguer”: el dret de superfície
A Barcelona existeixen múltiples fórmules per al VPO. Com per exemple, el dret de superfície. De forma simplificada vol dir que pots accedir a un habitatge durant molts anys, però el sòl continua sent públic. Això pot fer més accessible el preu i evita que aquest sòl entri en una roda especulativa.
L’estadística del 30% de VPO a Barcelona: soledat, 31 habitatges en 7 anys
La norma de forma fàcil
Barcelona va aprovar una modificació urbanística perquè algunes promocions privades destinin un 30% de la superfície a habitatge protegit, quan es tracta de promocions residencials de més de 600 m² (obra nova o reforma integral).
Quan es va presentar, l’Ajuntament va explicar que la mesura podia generar al voltant de 330 habitatges assequibles nous a l’any en promocions privades.
El que s’ha aconseguit
El reportatge de La Vanguardia (el que vam veure diumenge) ho resumeix amb una xifra molt directa: 31 habitatges socials en set anys, dins d’aquestes sis finques visitades. Per tant, hi ha una diferència molt gran entre el nombre d’habitatges previstos i els finalitzats mitjançant el 30% de VPO.
| Dades | |
|---|---|
| Previsió | “330 habitatges a l’any” (objectiu anunciat el 2018) |
| Realitat | “31 habitatges en set anys” (segons l’article). 6 edificis en total |
Un debat sectorial: Protecció o paràlisi?
Estar a la llista d’edificis acabats et col·loca, sense voler, enmig d’un debat que avui existeix a Barcelona. I convé explicar-ho:
La visió de la garantia
IDRA ha publicat anàlisis defensant que, encara que els resultats inicials siguin baixos, la mesura pot tenir impactes rellevants i s’inspira en models com París, on al principi també hi va haver resistències.
La visió pragmàtica
D’altra banda, el COAC ha alertat que la reserva del 30% ha desincentivat promotors i pot estar relacionada amb la reducció d’obra nova i amb l’estancament del mercat.
La nostra lectura
Com a arquitectes sabem que es pot construir amb aquesta regla. Per tant, no és impossible construir una bona VPO a Barcelona. Però el fet que el resultat sigui qualificat per la premsa com una «raresa» indica que el mecanisme de transmissió té massa fricció. En aquest sentit, seria interessant fer una investigació per introduir mesures compensatòries.
La paradoxa de la ciutat a dues velocitats
Si descendim del pla tècnic al del carrer, la situació genera una paradoxa complexa. El reportatge de
L’objectiu de barrejar tipus d’habitatge a la ciutat té sentit: evita que l’habitatge assequible es concentri sempre als mateixos barris i ajuda a que hi hagi barreja social. A la pràctica pot aparèixer una tensió econòmica.
La matemàtica de la viabilitat
Lluny de ser un caprici del promotor, l’estructura de preus en aquestes promocions respon a una pura matemàtica de supervivència:
- La norma obliga que el 30% es vengui o llogui a un preu regulat, normalment més baix que el mercat.
- Perquè el projecte sigui viable, aquest “dèficit” tendeix a compensar-se amb la resta d’habitatges (els que no són protegits).
- Resultat: un edifici “mixt” on uns habitatges ajuden a que altres existeixin.
La ciutat a dues velocitats
El resultat és un producte híbrid on l’habitatge subvencionat ha de ser finançat per un habitatge lliure que, necessàriament, ajusta el seu preu a l’alça.
Això genera el risc de la «ciutat a dues velocitats». Què vol dir? Ho resumim de forma molt simple, sense generar controvèrsia, es tracta de números.
- Un carril d’accés protegit (molt escàs).
- Un carril de mercat lliure (d’alt cost).
- El buit al mig: La classe mitjana, que no qualifica per a l’emergència social però no arriba als preus de l’obra nova lliure, es queda en terra de ningú.
La nostra experiència del 30% de VPO
En general, els arquitectes estem acostumats a tractar amb l’administració. En el nostre cas, el tracte va ser
Més paperassa (i més temps)
La diferència més gran no va ser “fer una arquitectura diferent”. Sinó:
- Més documentació
- Més comprovacions
- Més coordinació
- Més interlocutors
- Més revisions i ajustos
El positiu: obliga a cuidar el projecte
En aquests projectes mixtos, hem de dissenyar espais amb decisions que importen molt com.
- Com generem els espais comuns?
- La reserva del 30% la donem de forma repartida o de forma agrupada a l’edifici?
- Quins materials utilitzem per a cada un dels usos?
- Quins són els usos de la coberta?
En general, pensem que l’habitatge protegit no hauria de ser “la que sobra”. Hauria de ser habitatge normal, ben feta.
Idees per ajudar a millorar el 30% de VPO a Barcelona
Aquí l’objectiu és simple, volem que la mesura es repeteixi més, que deixi de ser “una excepció”. A continuació, generem idees que puguin ajudar a generar un incentiu més gran, també per a aquells que vulguin impulsar nous habitatges a Barcelona.
- Augmentar la densitat o la superfície per fer més atractiva la construcció d’edificis d’habitatges sempre que es dediqui en una major mesura a VPO.
- Agrupar el 30% en una altra finca propera en alguns casos, per simplificar la gestió de l’edifici mixt.
- Compensació econòmica en casos molt concrets, perquè l’administració pugui impulsar habitatge protegit on sigui més eficient.
- Facilitar la col·laboració amb promotors socials quan encaixi, per executar la part protegida amb més experiència en gestió social.
- Guies pràctiques actualitzades difonent documents d’ajuda sobre l’aplicació del 30% de VPO a Barcelona generant.
Guia ràpida per a ciutadans: com accedir a VPO/HPO a Barcelona
Registre (pas imprescindible)
Registre de sol·licitants d’HPO a Barcelona: (https://www.habitatge.barcelona/ca/acces-a-habitatge/registre-sollicitants)
Portal del Consorci de l’Habitatge sobre el registre: (https://www.consorcihabitatge.barcelona/ca/acces-lhabitatge/registre-de-sollicitants)
Registre (pas imprescindible)
Adjudicacions en curs (Barcelona): (https://seuelectronica.ajuntament.barcelona.cat/APPS/ofhreghabitatge/promociones/ListarCursoAdjudicaciones.do
L’horitzó polític de la VPO a Barcelona
La mateixa peça periodística apunta que la reforma de la mesura depèn d’acords polítics i que no és fàcil. El context d’eleccions municipals el 2027 com a horitzó no facilita l’acord. Per tant, com a ciutadà i com a professional, l’únic que demano és sentit comú: l’habitatge necessita decisions que durin més que una legislatura.
El debat públic (mitjans i sector) repeteix una paraula: flexibilitat. No per renunciar a l’objectiu, sinó perquè sigui aplicable de veritat. Per passar de l’anècdota a la norma, tant a arch.cat com els molts experts suggereixen:
- Agrupar/transferir l’obligació (amb controls).
- Incentius de viabilitat.
- Incentius de densitat o superfície
- Col·laboració publicoprivada en formes clares.
Ciutats com Viena, París o Nova York han implementat mesures d’habitatge assequible amb èxit perquè ofereixen flexibilitat. Aquestes ciutats entenen que el sector privat és un motor necessari.
Preguntes Freqüents (FAQ)
Principalment per la rigidesa econòmica. En aplicar la reserva del 30% en solars petits i mitjans sense suficients compensacions, molts projectes es van tornar inviables financerament i no es van iniciar. A això se suma la lentitud en la tramitació de llicències.
És un edifici eficient, integrat al barri i habitat per famílies diverses. Però estadísticament és una «raresa». Un sistema d’habitatge públic no pot dependre d’excepcions heroiques, sinó d’una producció industrial constant.
No demanem eliminar la responsabilitat social, sinó eines que funcionin. Volem dibuixar habitatges, no justificar paràlisis. Volem un marc estable on la sostenibilitat i la barreja social siguin la norma possible, i no depenguin d’alineacions astrals en una finca concreta.
La idea d’augmentar l’habitatge protegit en barris consolidats és potent. La discussió real està en el “com”: si produeix molt poc, cal ajustar-la perquè deixi de ser excepció.
De l’anècdota a la solució
Veure el nostre treball reconegut a La Vanguardia és un honor, i agraeixo profundament que es posi en valor l’esforç que va suposar. Estem molt satisfets amb el resultat final: un edifici que respecta l’entorn, que és eficient i que alberga vida real. Aquests 12 timbres al porter automàtic són la nostra major recompensa.
Però el meu desig professional més profund és que, d’aquí a uns anys, un article com el d’ahir sigui impossible d’escriure. M’agradaria que no existís una llista de «els sis edificis supervivents». M’agradaria que l’habitatge assequible integrada fos tan comú, tan abundant i tan normal a Barcelona que no mereixés un reportatge especial per la seva raresa.
Aspiro a treballar en una ciutat on construir habitatge digne no sigui una carrera d’obstacles i on l’accés a una llar no sigui una loteria estadística. Fins que la política i l’economia s’alineïn per desbloquejar aquesta situació mitjançant el consens i la flexibilitat, seguirem treballant amb les eines que tenim, projecte a projecte, intentant que cada metre quadrat sigui un espai digne de viure.